Hi ha dues maneres de plantejar-se un gravat: com un procés en sèrie, de massificació d’un original que ja existeix prèviament, o com una obra independent i acabada l’original de la qual és ella mateixa, amb la corresponent planxa –o planxes- i el tiratge. Són dos conceptes oposats, que conviuen sota la denominació comuna d’obra gràfica, però que no tenen res a veure, ni des d’un punt de vista conceptual ni, molt sovint, tècnic.

A los críticos e historiadores del arte siempre nos interesa asomarnos a los cuadernos de campo de los pintores, a sus “ borradores silvestres” – por decirlo con la feliz y definitiva expresión juanramoniana-, a los testimonios de sus errancias por el mundo: en definitiva, a sus diarios íntimos, ya sean escritos, que ocurre pocas veces, ya sean pintados, que son los más.

A comienzos de los años 90 la pintura de Agustí Puig irrumpe con una fuerza que es muy suya y que no cabe confundir – en lo esencial de la misma- con ninguna otra. No había llegado entonces a ese afán de romper límites del momento actual. En aquellos instantes, el límite, por ejemplo, que suponía el soporte de los libros le daba a su pintura una mayor concreción.

Towards where does this man look? Where is he going? Is it a man or a woman? We simply know that it is a being that moves, that advances. There is no other option: continue, enter into what we lack, acívance towards what we don’t know, to follow mystery.

L’obra d’Agustí Puig neix en l’aire. Abans que la matèria caigui damunt del suport –que pot ser tela, fusta o paper– l’artista ha traçat un gest enèrgic, carregat de significat, que buscarà sumar les seves forces amb l’atzar. És pintura que s’escapa de les mans de l’artista, que fuig cap a un destí incert. A mig camí entre la idea i la seva realització, simplicitat i força ja s’han unit.

Lo bonito que tiene la amistad es que aunque pase el tiempo y los amigos prácticamente no se vean, cuando ello sucede es como si acabaran de verse el día anterior. Con la diferencia de que una vez que comienzan a ponerse mutuamente en antecedentes vitales es cuando uno se da verdaderamente cuenta de que ha pasado el tiempo, pero sin embargo, y ahí reside la maravilla, la relación -basada en la lealtad- sigue intacta.

Un dels moments més interessants del procés de creació és l’instant previ a tot gest de l’artista. És el dubte terrible davant la tela en blanc. El moment en què tot bull. Com si es tractés de l’interior d’un volcà a punt d’erupció, l’ànima del creador viu el nerviosisme i l’angoixa. Tot està a punt per endegar l’acte creatiu