Dos segons abans
Jaume Vidal

About on 18 de January de 2001

Un dels moments més interessants del procés de creació és l’instant previ a tot gest de l’artista. És el dubte terrible davant la tela en blanc. El moment en què tot bull. Com si es tractés de l’interior d’un volcà a punt d’erupció, l’ànima del creador viu el nerviosisme i l’angoixa. Tot està a punt per endegar l’acte creatiu, però la incògnita del resultat fa tot artista, per experimentat que sigui, visqui amb força l’inici del treball.

Agustí Puig viu intensament aquest moment, perquè la seva idea d’art surt del convenciment obvi que l’obra artística s’ha d’inventar. A petita escala, l’artista reprodueix la gran explosió que va originar l’univers, i reviu en un instant les sis jornades que Déu va emprar per crear el món. Perquè és cert, i especialment en el cas de Puig, que l’artista viu del caos que sempre tracta d’ordenar. Per això, l’artista de Sabadell utilitza el pinzell com si es tractés d’un llapis. Deixat anar i enèrgic, Puig treballa les teles de grans dimensions com si esborronés un petit tros de paper. Amb tant persistència, però, que l’obra agafa un gruix matèric que testifica l’acte de creació.

Tanmateix, la matèria que construirà l’obra artística no són els pigments, ni els olis, ni els vernissos, sinó alguna cosa molt més profunda. Els quadres de Puig estan fets d’impressions i sentiments, però no són anecdòtics. La seva pintura és existencial perquè amb ella mira d’explicar la seva veritat. Quan Puig observa la tela en blanc, s’esfeereix, gira el cap i observa com el seu estudi es converteix en l’univers. És en aquest instant que comprèn perfectament perquè s’ha dedicat a aquesta feina ingrata i encisadora alhora. I dos segons abans que la tela rebi l’impacte de la pintura, la seva mà perd el gest tremolós i agafa força i decisió.
La persona se sent ja com a artista.

Per això, a l’obra de Puig, un cos no és un cos. És la síntesi de molts cossos, que expressen moltes vides. La seva i la dels altres. Una espelma no és una espelma, és la llum, la vida, la necessitat de veure-hi clar. Adam i Eva no són dos personatges de la mitologia religiosa, sinó la metàfora del origen de l’existència. I per tant de l’acte de crear.

Com una necessitat vital, Puig s’enfronta cada dia al màgic instant on la tela encara és un desert oblidat. I, de nou, torna a sentir un formigueig al cos quan agafa una tela verge. És com un amor a primera vista que rep la gelosia d’altres quadres que arrenglarats al seu estudi recorden amb nostàlgia el sabor del primer moment. Puig sent l’amor a la tela en blanc, autèntic mirall on l’artista s’interroga qui és ell i què és el que l’envolta.

Jaume Vidal