Nel mezzo del cammin…
Anna Cabeza

About on 20 de December de 2002
L’obra d’Agustí Puig neix en l’aire. Abans que la matèria caigui damunt del suport –que pot ser tela, fusta o paper– l’artista ha traçat un gest enèrgic, carregat de significat, que buscarà sumar les seves forces amb l’atzar. És pintura que s’escapa de les mans de l’artista, que fuig cap a un destí incert. A mig camí entre la idea i la seva realització, simplicitat i força ja s’han unit.
Deixant ben clar que pintar l’obvietat no li interessa, l’obra d’Agustí Puig busca l’alquímia que li ofereixen els ulls de l’espectador, capaços de trobar significats diversos, d’entreveure-hi formes gairebé ni insinuades. En l’aparent caos del seu estudi, Agustí Puig es busca i es troba, es planteja nous reptes, recrea i imagina. Pot començar una obra, deixar-la a mig camí, reprendre’n una altra, en un continu creatiu on veu necessari implicar-s’hi amb totes les seves conseqüències. El resultat és una obra vigorosa, lliure i profundament honesta.La maduresa creativa d’Agustí Puig li permet aquest aiguabarreig d’idees, aquesta recerca constant. La col·lecció d’obres que s’apleguen sota el leit-motiv de Fugida Endavant deixen ben clar que s’estan removent moltes coses al seu interior. La fugida endavant implica confusió i determinació, però sobretot risc. I Agustí Puig l’assumeix sense por.Antigues passions de l’artista són alliberades dins les obres. Ens esperen inquietants caps que –units directament a les cames– pretenen fer aflorar el cos. Seguim impossibles sagetes carregades de matèria que indiquen a dreta i esquerra, marcant camins de fugida. Alguns dels quadres semblen il·luminats amb tenebroses espelmes, retrobem altra vegada les cadires i els rostres de perfil. És com si l’artista hagués donat cita a totes les seves dèries anteriors per tal de proposar-les-hi un viatge cap al futur. Avancem amb tot el bagatge que hem aconseguit.“Del caos sorgeixen coses que mai trobaries si treballessis de manera ordenada”, resol Agustí Puig. I així, crea una pintura ingovernable, on la varietat de materials emprats no fa més que reafirmar la seva potència.

A la meitat del camí de la vida, l’artista ha trobat un punt dolç. Sap que més que buscar respostes, ha de saber fer preguntes. La fugida només pot ser endavant. El camí per a poder explicar-se és perillós i intricat, però val la pena endinsar-s’hi. El primer cant de L’infern de La divina comèdia de Dant ens permet jugar a fer paral·lelismes: només assolint el repte personal d’allunyar-se del camí recte és possible viatjar per la selva obscura de la creativitat sense límits.

“Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura
ché la diritta via era smarrita”.
Dante, La Divina Comèdia

(“A la meitat del viatge de la nostra vida
vaig trobar una selva obscura
per haver-me allunyat del camí recte”.)
Dante, La Divina Comèdia

L’obra d’Agustí Puig neix en l’aire. Abans que la matèria caigui damunt del suport –que pot ser tela, fusta o paper– l’artista ha traçat un gest enèrgic, carregat de significat, que buscarà sumar les seves forces amb l’atzar. És pintura que s’escapa de les mans de l’artista, que fuig cap a un destí incert. A mig camí entre la idea i la seva realització, simplicitat i força ja s’han unit. Deixant ben clar que pintar l’obvietat no li interessa, l’obra d’Agustí Puig busca l’alquímia que li ofereixen els ulls de l’espectador, capaços de trobar significats diversos, d’entreveure-hi formes gairebé ni insinuades. En l’aparent caos del seu estudi, Agustí Puig es busca i es troba, es planteja nous reptes, recrea i imagina. Pot començar una obra, deixar-la a mig camí, reprendre’n una altra, en un continu creatiu on veu necessari implicar-s’hi amb totes les seves conseqüències. El resultat és una obra vigorosa, lliure i profundament honesta. La maduresa creativa d’Agustí Puig li permet aquest aiguabarreig d’idees, aquesta recerca constant. La col·lecció d’obres que s’apleguen sota el leit-motiv de Fugida Endavant deixen ben clar que s’estan removent moltes coses al seu interior. La fugida endavant implica confusió i determinació, però sobretot risc. I Agustí Puig l’assumeix sense por. Antigues passions de l’artista són alliberades dins les obres. Ens esperen inquietants caps que –units directament a les cames– pretenen fer aflorar el cos. Seguim impossibles sagetes carregades de matèria que indiquen a dreta i esquerra, marcant camins de fugida. Alguns dels quadres semblen il·luminats amb tenebroses espelmes, retrobem altra vegada les cadires i els rostres de perfil. És com si l’artista hagués donat cita a totes les seves dèries anteriors per tal de proposar-les-hi un viatge cap al futur. Avancem amb tot el bagatge que hem aconseguit. “Del caos sorgeixen coses que mai trobaries si treballessis de manera ordenada”, resol Agustí Puig. I així, crea una pintura ingovernable, on la varietat de materials emprats no fa més que reafirmar la seva potència. A la meitat del camí de la vida, l’artista ha trobat un punt dolç. Sap que més que buscar respostes, ha de saber fer preguntes. La fugida només pot ser endavant. El camí per a poder explicar-se és perillós i intricat, però val la pena endinsar-s’hi. El primer cant de L’infern de La divina comèdia de Dant ens permet jugar a fer paral·lelismes: només assolint el repte personal d’allunyar-se del camí recte és possible viatjar per la selva obscura de la creativitat sense límits. “Nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura ché la diritta via era smarrita”. Dante, La Divina Comèdia (“A la meitat del viatge de la nostra vida vaig trobar una selva obscura per haver-me allunyat del camí recte”.) Dante, La Divina Comèdia.

Anna Cabeza