Una realitat a part


Ferran Toutain
Notes on 28 de novembre de 2018

Si a la paraula “art” se li pot atribuir algun sentit, tot el que en general convenim a anomenar “art” ha de tenir alguna cosa en comú, ha de compartir algun tipus d’essència mitjançant la qual l’art es pugui distingir de qualsevol altre fenomen. Perseguint aquesta distinció, el crític Arthur C. Danto, al seu llibre What Art Is (2013), conclou que no pot ser sinó el que ell anomena “l’encarnació de les idees”, un principi que entronca amb l’estètica de Kant i que es refereix al poder de l’art de presentar-se de manera sensorial, és a dir, com una realitat autònoma i no com la simple representació formal d’un model extern. I les idees que l’art dota d’existència són per descomptat idees estètiques i no pas conceptes, idees que els nostres sentits arrenquen de l’experiència, i no pas nocions intel·lectuals traduïbles a paraules convencionals.

Des del segle passat, la majoria de la gent es mostra obsessionada per trobar un sentit precís a cada obra d’art. No tan sols la gent corrent; de fet, no és inusual que alguns crítics i comissaris, i fins i tot els mateixos artistes, parlin d’una obra en termes de significació. Aquesta actitud implica una concepció de l’art com un sistema de codis, per molt lliure i creatiu que pugui ser, un jeroglífic particular que pot ser desxifrat i reduït a un concepte, la qual cosa és en gran part incompatible amb l’encarnació d’idees estètiques. Al 1964, Susan Sontag, al seu conegut assaig Against Interpretation, va advertir del risc que comporta aquesta forma de pensar, que als anys seixanta ja començava a ser dominant. No hi ha dubte que una gran obra d’art pot tenir un contingut específic, i fins i tot transmetre un missatge polític, i continuar sent una gran obra d’art; però, com Sontag mostra al seu assaig, el mèrit d’una obra no es troba en el seu significat. I, amb el propòsit de retornar a l’art el que pertany a l’art, reivindica una eròtica de l’art, una crítica allunyada de l’hermenèutica i dirigida a revelar de quina manera una obra és el que és.

En la pintura, la literatura, la música i el cinema, els artistes moderns van lluitar per l’autonomia de les seves obres. Agustí Puig, la producció del qual es pot considerar com una de les més interessants de les últimes dècades, sens dubte de l’art català però també del panorama internacional, és un artista perfectament arrelat en la tradició moderna i postmoderna. En les seves pintures hi ha un diàleg obert amb Picasso i Matisse, no pas menys que amb Pollock i amb molts altres, i com ja va fer Picasso, Puig també va recrear Les Meninas i altres quadros de Velázquez. La tradició és la sòlida base en què s’emplaça la seva obra, i com s’esdevé amb tots els grans artistes, les pintures que fa néixer ens permeten entendre millor la classe d’erotisme que reclamava Susan Sontag: la percepció eròtica és una exigència dels seus quadros. No es poden mirar de cap altra manera. Eròtics són els colors, el tractament unificador que dóna als colors i que en cada nova sèrie de les seves obres explora i celebra de manera distinta. Eròtica és l’espessor de les seves pinzellades i les marques, obtingudes amb una certa tècnica de gravat, que no hi són tan sols perquè les vegem, sinó també perquè les percebem amb tots els sentits. Eròtics són els misteris, a mig camí de l’abstracció i la figuració, de les textures, les formes i les actituds humanes que podem entreveure en les teles de Puig. I eròtics són, per descomptat, els cossos humans, de vegades tan sols siluetes, de vegades una cama femenina molt visible, un tors o un cap amb un peu, que sovint habiten les seves pintures. De tot això, res no té sentit, com no el té tampoc la vida; és una cosa molt pròxima al que en poesia anomenem metàfora: una realitat a part.

Ferran Toutain, Nova York  2018